Fa un parell de nits em trobava a Farrera de Pallars, un poblet de vint habitants situat a 1391 metres d´alçada dins els Pirineus, i somniava. No creguis, Amant de la Desconeguda de Stefan Zweig, que estava nerviós sinó tot el contrari. Em trobava envoltat de bellesa (em passaria retxes i retxes cantant els colors tardorals dels oms, dels pollancres, dels trèmols, dels cirerers, dels bedolls; diria coses magnífiques dels poetes i traductors amb els quals treballava i de la dama que ens feia unes menjues delicioses i suaus) i amb l´esperit alegre amarat amb una certa eufòria produïda també pels aires de les altes muntanyes. En els moments lliures de solitud rellegia el llibre de relats de Miquel Bezares, que havia de presentar el dia 14 de novembre de 2001 a les vuit del vespre a l´Espai Mallorca de Barcelona. I passava gust de retrobar els personatges bezarescs dins aquella atmosfera tan diferent a la primera lectura feta a ca meva. Amb això et vull dir, Amant de la Desconeguda de Stefan Zweig, que el llibre val l´alegria perquè és rellegible, condició sine qua non perquè no sigui una obra d´aquestes d´usar i tirar com n´hi ha tantes a la literatura catalana d´ara. Tornem al somni de Farrera. Només record que volava amb avió per damunt núvols blancs i esponjosos amb un sol molt vermell que s´aixecava sobre aquella planície quan, cop en sec, vaig veure que el motor que tenia a l´altre costat del plàstic retxat de la finestrella s´incendiava. Em vaig despertar sobresaltat amb els collons com a glàndules. I vaig fer un parell d´alens ben espessos i vaig tenir una alegria de no dir perquè tot havia estat un malson. Emperò sabia a les clares que aquest malson provenia del títol del llibre de Bezares, Quan cauen els avions (Editorial Empúries) amb una correspondència hiperlògica de causa efecte. Emperò com entendràs no acaba aquí la cosa. Quan despús-ahir, a les tres i busques de l´horabaixa vaig veure per la finestra de la tevé aquell airbús que havia caigut a Nova York damunt el meu estimat barri de Queens (a Queens vaig viure-hi un mes el maig del 85) vaig pensar amb la sincronia, amb la causalitat, amb la casualitat i en aquell vers de Labordeta: El azar no existe al azar. Per entre aquests conceptes funciona l´esplèndid llibre de narracions del poeta Bezares. He fet una llista amb tota una sèrie d´adjectius que reflecteixen les impressions de lector mentre devorava els relats. Dic devorava perquè "intriga" o "suspense" són els dos primers qualificatius que apareixen a la meva plagueta de notes. Una intriga que encadena els esdeviments produint una excitació de la curiositat que t´empeny compulsivament a la lectura. Ho trob una qualitat difícil perquè demana un llenguatge tan acurat com exacte, un punt de vista que enfoqui els successos amb la transparència o la boira necessàries per rellançar sempre seguit l´acció i una narrativitat flexible que pugui donar les ambigüitats i els matisos que els clarobscurs demanen. Tot això ho aconsegueix el verb bezaresc amb una economia de mitjans que per un poeta com ell representa un tour de force. No hi ha gratuïtat metafòrica, no hi hi temps morts, no hi ha barroquismes virtuosos, sinó tot el contrari: una fabulació estructurada amb unes formes totalment adequades a l´objecte (i a l´objectiu). I com que cal repetir, perquè sovint s´oblida, que la literatura és una fabricació de formes, puc donar testimoni que les formes creades per Bezares són uns artefactes que s´avenen amb molta de precisió amb aquest indirecte misteriós i productor de misteris que les històries conten. D´altres adjectius per aquest llibre, d´aquells que al principi et prometia, serien "polivalència semàntica i funcional", "escepticisme", "serenor", "crítica", "contenció", "fantasia", "originalitat", "equilibri", "essencialitat". "simbolisme", "quotidianitat", "màgia", "invenció"... I una alta capacitat per inventar i explorar miratges. Això ho veus des de el primer relat, "Els ocells del migdia", en què la història d´Antònia i Rafel agafa una volada d´exploració íntima de la vida de dos sers, a més a més germans, que voldrias que el conte es convertís en nouvelle i la nouvelle en novelála. Per aquí, per aquesta contenció de l´escriptura sense cap desbordament ni cap ganga -tot és tita- funciona el llibre. I aquest control fort del llenguatge fa explotar unes energies poètiques -de coexistència de sentits- que perfumen moltes d´escenes que esdevenben memorables. Com pots veure, Amant de la Desconeguda de Stefan Zweig, has d´anar a la llibreria a les totes i aconseguir un Quan els avions cauen que et farà molta de companyia i et conjurarà catàstrofes. Per afegitó ha guanyat el XXXV premi Marià Vayreda de narració dins el premis Ciutat d´Olot. És una rara joia en un panorama literari català que entre epígons de Monzó i costumisme barat fa colló i fa ovari. Un bes. Biel.

(Text publicat al Diario de Mallorca dia 16 de novembre de 2001)