Llibres, textos, inèdits Originals digitals El que n'han dit Dades biogràfiques Àlbum de fotografies de l'autor In english Novetats sobre l'autor i sobre el web Torna a l'inici
Entrevista realitzada per Antònia Font per al número de març de la revista Llucmajor de Pinte en Ample

Terminal B

EL VOL LITERARI DE MIQUEL BEZARES ATERRA A LA TERMINAL B

Antònia Font.

            Acaba de presentar-se i sortir al mercat el nou llibre de Miquel Bezares, que aquest cop ens mostra la seva vessant narrativa en un llibre de contes titulat Terminal B (Ed. Moll) on ens presenta tot un seguit d’històries que ben segur, d’una manera o una altra, no us deixaran indiferents.  Nosaltres, tot fent un cafè, intentàrem anar una mica més enllà comentant alguns aspectes en què, com a lectors, ens havíem interessat. Aquí en teniu una part.

Per què la Terminal B i no la A?
            En aquest títol hi ha un poc de joc, primer volia fer una mica de referència al fet que per a mi aquest és un llibre que en certa manera completa l’anterior, que és Quan els avions cauen. També pensava que el sentit el podria donar aquesta B de Bezares amb la qual, en un dels contes, també jug amb caràcter autoreferencial. A més, perquè aquestes històries també intenten explicar allò que en deim la cara B; és a dir, la cara A sempre és la que veim més i la B és la que ve després, com la cara oculta de les relacions humanes que es plantegen. Crec que són tres motius més que suficients per aquest títol; tampoc sé si a Mallorca hi ha una terminal B.

L'autor

Respecte a les autoreferències, en un moment donat, apareixen unes pedres bezares, existeixen? Què són?
            Sí, existeixen unes pedres bezares que es veu que tenen un poder miraculós o màgic i són unes pedres que es devien generar a l’estómac de les cabres salvatges de Sud Amèrica, és veu que eren considerades un tresor. No és que m’ho inventàs, la meva capacitat imaginativa no arriba a aquest extrem; les he trobades en alguns poemes com un de Quevedo, entre altres, i després em va fer gràcia perquè un amic que és professor d’història em va comentar que també les havia trobades en un llibre sobre museologia que parlava de la cambra de meravelles, la qual ha acabat sent el títol d’un conte. Es considera que aquestes cambres són el bessó del que ara entenem com a museu; a les corts hi havia les cambres de meravelles que guardaven els tresors i, en aquestes cambres, entre altres riqueses, hi podies trobar les pedres bezares. Em va semblar entranyable i de seguida vaig saber que n’havia de fer un conte. Però en el conte, l’espai important no serà la cambra de les meravelles, sinó la cabina d’un avió, on es troben dues persones desconegudes que l’atzar i la casualitat faran veïnades.

La família, retrobament amb el pare i la mare sota els títols “Bon Nadal” i “Cambra de les meravelles”. Què tenen d’especial aquests dos contes?
            Al llarg dels darrers anys, m’ha interessat aquest tema i m’han apassionat novel·les d’històries que expliquen situacions límits en àmbits familiars. És un tema que cada vegada m’agrada més, la família entesa com a nucli. Podria haver sentit atracció pel tema poble, pel tema ciutat, col·lectivitat o nació, i, en aquest aspecte, la família no deixa de ser un grup amb una existència essencialment problemàtica. També és veritat que no té gràcia parlar de les coses que funcionen, en té molta més parlar de desencontres, mal rotllos, coses que no encaixen. A més, la família també és un tema molt interessant des de la perspectiva de persones que comparteixen una cosa que no deixa de ser molt arbitrària, que és la sang.

“Bon Nadal” pot considerar-se un conte de Nadal?
            Sí, però un conte de Nadal amb una mica de mala bava; farem una celebració de Nadal, però aquesta serà molt poc convencional. És un pare que fa no sé quants anys que no ha vist la filla i de cop s’hi presenta. El conte en si seria l’escenificació, la preparació d’un encontre i quan aquest es produeix, el conte es talla. L’escenificació del moment decisiu és el que realment m’interessava i en aquest conte, per exemple, aquest punt decisiu es produeix quan ella, de cop, després d’haver-hi pensat i d’haver-ne tengut una consciència intuïtiva, descobreix que potser no sap la veritat de son pare. Diu, ella, que “una criatura és molt bona d’enganar” i, efectivament, haurà viscut tota la vida enganada; però tampoc no ho sabem, probablement, només ho insinu, per ventura després son pare no la convencerà, però a mi no m’interessa, jo volia arribar al moment decisiu i aquest és quan ella decideix que ha d’escoltar.
            Al conte “Cambra de meravelles”, que comentàvem, el moment decisiu, tot i que s’ha produït un seguit de casualitats, és quan la mare de la veïnada del protagonista que som jo, el meu alter ego referencial, decideix agafar un avió per anar a veure la seva filla. La meravella es produirà quan la casualitat produeix una relació inesperada dins la cabina d’una avió i el protagonista li diu: ara te descriuré la casa de la teva filla perquè és una manera de mostrar-te-la a ella; ara nomes puc dir-te això, no et puc explicar la seva vida, ni et puc dir els mals rotllos que ha tengut amb la seva parella, no, et puc explicar com és ca seva i d’aquesta manera sabràs com és, ara, la teva filla.

Els finals tenen un regust incert i en el penúltim conte hi llegim: “penses el final del conte, que no és el final de la història”. Quina és la importància dels finals?
            Aquesta frase es diu al conte d’“El col·leccionista” i aquest conte, a més, està relacionat, a manera de cara B, podríem dir, amb un altre conte titulat “Roma” que apareixia al meu llibre anterior. “Roma” m’agradava molt perquè vendria a ser el conte programàtic, el conte on s’expliquen les coses de manera molt planera i com si s’hagués estat en aquell lloc i els personatges haguessin estat observats de manera directa, sense intervenció de la imaginació, perquè pensava que no cal que ens inventem res, estam envoltats d’històries, una darrere l’altra. En canvi, en “El col·leccionista”, es fa la volta, es fa el negatiu, que és, des de la quietud del teu estudi, començar a imaginar-te coses sobre i del teu entorn; ara són imaginacions teves i, a més, ho dius, deixes clar que són imaginacions i que aquest és el procés de creació del conte i que, per tant, s’ha de distingir entre les coses reals i les persones reals del teu entorn real, i el que tu et puguis imaginar sobre ells per dur endavant una història. Jo explic aquest procés però en el final del conte és quan comença la historia, perquè el conte comença amb la primera frase de la història, i per tant, en aquest moment, és conte però la història està per començar. Aquest tipus de final crec que lligaria molt amb la meva manera actual d’entendre la poesia, que és el poder del silenci, allò que insinues, allò que no dius i no tant allò que dius expressament.
Aquest aspecte, també dóna una gran rellevància al lector perquè és una proposta que el convida a imaginar. És clar que potser això no és el que el lector volia i pot sentir-se enganat, però si ell vol jugar, jo li pos les eines: el context, el pos en situació.
De totes maneres, no crec que aquest sigui un recurs molt explotat en el llibre perquè si bé és vera que hi ha tres contes que et deixen en expectativa, també n’hi ha que comencen i acaben i, alguns, de manera molt contundent. L’obra literària, probablement en general, i el conte sobretot, no pot aspirar a abraçar massa història. Per exemple, el conte d’“El ganivet de sushi” és un conte que queda tancadíssim. Aquí s’explica la història d’una parella i el seu final, que és explicat d’una manera molt crua, és molt trist perquè ella decideix que ja s’ha acabat la història.

Ultralleuger, hidroavió, avió, aeronau, helicòpter, globus, paracaigudes i avionetes. Què representen aquestes naus?
            Podem distingir, per una part, les naus i, per l’altra, els elements aeronàutics.
            Els elements aeronàutics entenc que són elements d’una metàfora conscientment explotada al llarg de tot el llibre, i constitueixen l’escenari perfecte perquè es produeixin els instants decisius. Aquests escenaris són triats per uns motius però no són excessivament importants per ells sols, simplement ens permeten introduir la metàfora.
            D’altra banda, hi ha les naus que, en alguns casos, tenen un contingut afegit metafòric, per exemple, l’hidroavió. En el conte “L’hidroavió”, s’explica la història de dues persones, una és aire i l’altra aigua, que en un  moment donat es tornen a trobar. Ella arriba en un hidroavió que amara damunt una badia tot fent-hi una ferida. Fins a quin punt és important, però, que sigui concretament un hidroavió? No ho sé; el paracaigudes, per exemple, podria donar unes connotacions diferents, o l’helicòpter, que no se sap molt bé per què apareix però et fa aixecar el cap; mentre que l’avió és un element més genèric que per a mi és un lloc de pressió, de passar-ho malament.

El somni de volar. Creus que l’adult deixa de tenir-lo? Per què?
            Bé, tot això és una lectura meva, jo no n’he llegit res ni sé si té cap anàlisi freudiana en què tampoc creuria. O sigui, jo essencialment somiava que podia saltar d’un edifici i que no passava res perquè volava, és a dir, no tenia cap dificultat per moure’m lliurement. No sé si és un somni compartit per altra gent, no n’he parlat amb ningú. En el conte, però, està clar, el “Somiaven que volaven” té molt a veure amb què en un moment donat arribam a tenir consciència de les nostres limitacions, de la caducitat. Crec que deixam de somiar-ho quan començam a tornar grans i començam a pensar que això no és infinit, i que no podem volar, i que el més probable és que te tiris d’un edifici i t’estampis. Crec que si un adult té aquest somni deu ser un adult-adolescent permanent o un infant, i existeixen, potser estaria molt bé ser-ho, però jo no ho som, d’això, les coses com són.

Sexe, passió, homosexualitat, parella, separació, amants, poder sentimental sobre l’altre, infidelitat, desengany...
            Abans dèiem que la família és un tema important i, evidentment, el seu bessó es basa en una parella, aquí entesa sense cap convencionalisme. A mi m’ha interessat retratar parelles diverses que tenguessin en comú la passió perquè sense passió, no se m’ocorr que hi hagi relació de parella. És clar que tots aquests elements tenen moltes cares, des de la parella consolidada que és infidel i que no treu allò que esperava de la infidelitat fins a la que viu una descoberta inesperada de la seva sexualitat. Crec que, en aquest sentit, el primer conte marca bastant la lectura que puguis fer al llarg del llibre. En aquest conte en concret, per exemple, jo no tenia ni idea que els protagonistes (un vidu, amb la història tràgica que ser-ho implica, i un jove que s’ha enamorat de la seva madrastra) acabarien enrotllats, tot i que hi ha un seguit de pistes i senyals que t’ho van dient, com les cites del full dominical.

Existeixen les sirenes masculines?
            Si parlam d’“El noi de les algues”, jo crec que n’estic molt enfora, de les sirenes i precisament aquest és un bon conte per veure l’evolució de la meva literatura, que va des de les sirenes mitològiques dutes a la cuina, al menjador i al bany de ca teva, fins a un resultat diguem-ne molt més real. El conte d’“El noi de les algues” té molt de realista però al mateix temps no sabem si la protagonista s’ha inventat la història o no. Als meus principis, optava més per la fantasia, per la insinuació; ara som a la cara B i aquest noi de les algues no és més que un mascle amb qui pegar un polvo, no és res més, no té cap connotació. Aquest és un conte molt sexual sense cap pretensió de donar-li un aire simbòlic. Per mi, l’evolució és molt clara, ja no prenc el camí del simbolisme (del qual no vull dir que renunciï) sinó que a partir d’aquí, i d’una manera bastant coherent i pautada, he arribat a l’altre extrem, cosa que tampoc significa ser enfora; la cara A i la cara B estan molt a prop, ha de ser així.

Un tema omnipresent: les casualitats i els “instants decisius”.
            El llibre l’he venut com un llibre en que parl precisament d’instants decisius, és el leiv motiv del llibre, a tots els contes n’hi ha un. Hi ha el conte dels dos que volen dins un avió que diuen “quina casualitat que ens seiem un devora l’altre!” Sí, és una casualitat però, en realitat, tots dos han anat a llogar el mateix paquet de vacances a la mateixa empresa. Però, sense casualitats i sorpreses, com podem fer la història interessant? La casualitat, en certa manera, és una conseqüència de la recerca de l’instant decisiu perquè per arribar a aquest instant, s’han de donar molts factors: hi ha d’haver una història, una relació, un passat, un present i, en alguns casos, un futur; i després, han de produir-se les casualitats que permetin que certes persones es trobin en un espai físic concret.

Una darrera enumeració per comentar, les referències gastronòmiques que farceixen el llibre:
            Menjar: rissotto, xot, entrepà amb bacallà i tomàtiga, guisat de carn en greixonera, sushi, iogurt, peix de menú aeri, amanida, postres, sàndvitx de pollastre, amanida de peix, pollastre amb aroma de coco, coca de pebres, salmó marinat.
            Beure: grappa, tallat, martini sec, cafè, gintònic, cervesa i, sobretot, vi.
            Alguns d’aquests plats, no tenc ni idea de com es fan, per exemple el xot, no en sé, de cuinar-lo, no n’he fet mai, però m’ajuden a fer més reals els personatges perquè una manera de fer-los-hi és que beguin i mengin i fumin, així se’ns fan més propers. El menjar i el beure són un element més de l’escenificació. Jo diria que en aquest llibre, i també una mica a l’anterior, la gastronomia ens ajuda a situar-nos millor en un entorn que un lector del nostre país més o menys pot reconèixer. Aquí, a més, també hi trobam moltes referència a llocs concrets, cosa que fins ara havia evitat; ara, per primera vegada en un llibre, parl de llocs concrets i llocs que, per a un llucmajorer, són familiars.

Agraesc la col·laboració de MallorcaWeb

Copyright© dels textos literaris: miquel bezares. És permesa la impressió en paper prèvia sol·licitud a l'autor i, en el seu cas, a la casa editora. Copyright© de la resta de textos: els autors.