Llibres, textos, inèdits Originals digitals El que n'han dit Dades biogràfiques Àlbum de fotografies de l'autor In english Novetats sobre l'autor i sobre el web Torna a l'inici
Miquel Cardell
Els diumenges de matí, m´agrada caminar la curta tirada que em separa de la plaça de Llucmajor per comprar el diari, un pa moreno i dens, de veres, a ca na Maria, pot ser alguna verdura , i fer un cafè al Colon, que sovint compartim amb Miquel Bezares tot parlant d´això o d´allò. Aquest diumenge passat m´ha posat a les mans un exemplar del seu nou llibre de relats, Quan els avions cauen , amb el qual va guanyar el premi Marià Vayreda. La veritat és que tenia previst dedicar l´horabaixa a un altre llibre, la lectura del qual em resultava deliciosa, captivadora; però no vaig poder resistir la temptació inevitable, i ja no he pogut sortir del llibre de Bezares, que es deixa i es fa llegir amb una fluïdesa que passa per mantenir l´atenció a un món literari ( quan no és així si parlam de vera literatura?) fet de detalls, gestos i matisos. I, així com avançava en la lectura, s´em feien avinents dues certeses: que la de Miquel Bezares és una obra viva que s´afina i s´esmola i millora de llibre en llibre ( i a Susannes ja havia deixat ben alt el llistó, jo diria que havia començat a trobar-se, ), i que, així, ha esdevingut un dels més sòlids i interessants dels autors mallorquins que practiquen aquest exercici de mecànica de precisió que és l´escriptura de contes, relats, narracions breus. Així com al seu darrer llibre de poesia, Versllum, fragmenta i refracte aquest fil melòdic , monòdic, que és la paraula, el discurs, li posa obstacles per combatre aquesta linealitat, cercant l´acord, la polisèmia, des de la forma, que ho és tot o prop fer-hi, a Quan els avions cauen manté aquesta recerca, constant i creixent a la seva narrativa d´una lleugeresa i un esmolament que passen per facilitar aquest avanç temporal del relat, de la lectura. Com un pintor que alleugereix els gruixos de la matèria fins arribar a un dibuix a tinta de traços de treballada agilitat i fluïdesa, on els blancs, els silencis, són tan importants i significatius com les línies i les ombres. I jo diria que simultàniament els personatges adquireixen un relleu, una carnadura, una mena de credibilitat, una vibració que és la de la vida. En aquesta evolució o recerca, però, no abandona el món que és el seu, un món de personatges per als quals el desig, l´amor, són el motor essencial, el vidre a través del qual ens és mostrat el món. I aquest desig, aquest amor, són sovint l´escenari o la forma d´un sotrac, d´una convulsió que tot ho capgira, tot posant al descobert la pell nua, el cos indefens de la fragilitat , aquesta característica tan essencialment humana. És així a relats que identificam tant amb el Bezares ja llegit com Dòmino, una altra immersió a les nafres més fondes d´una passió absorbent i tendra, i ho és a Els ocells a migdia, un magnífic començament pel llibre, on és inevitable evocar la naturalesa fragmentària i convulsa dels millors relats nord-americans de les darreres dècades, en tocar aquesta història que ens mostra una inquietud, una ferida, els efectes sobre els personatges d´uns fets passats, dels quals només en trobam l´indici, la insinuació; i ho és a l´irònic El llanterner llegit ( jo diria que hi ha més ironia i més humor que mai al seu autor, a aquest llibre) , o al quasi monzonià El ventilador. I sovint, amb la sorpresa, el meravellós o fantàstic esperant-nos rere qualsevol cantonada de les històries. Al capdavall, parlam d´un llibre de narracions de Miquel Bezares, segurament el seu millor llibre de narracions.

 

 

Cardell retratat per Bezares

Agraesc la col·laboració de MallorcaWeb

Copyright© dels textos literaris: miquel bezares. És permesa la impressió en paper prèvia sol·licitud a l'autor i, en el seu cas, a la casa editora. Copyright© de la resta de textos: els autors.